Entre silencis…

En algun moment indeterminat des que havia deixat de fixar-m’hi, el domini Girona.cat ha començat a funcionar.

Així doncs, ja que n’havia parlat anteriorment (fa, exactament, un any i dos dies) per criticar que no se’n fés ús, ara bé havia de dir que ja estava actiu.

Ara bé; va haver de trascendir a l’àmbit polític, sembla, perquè s’ordenés a un tècnic crear la redirecció.

Correus electrònics. Fotos. Obre el Flash; i l’editor de PHP. L’aplicació d’FTP i el web de l’ACN; el lector RSS, el mòbil de la feina engegat. Sobrevia.net, Nació Digital, STIC. Llegir, de nou, les tasques pendents. Primers correus del dia, primeres respostes a correus del dia. I també s’han de respondre els que han anat quedant pendents durant les vacances.

Vacances. La Torre Eiffel; l’arc de Triomf i de la Défense. El Louvre. Paris.

Vacances. Ja només en queden les fotos. I poques ganes de treballar, i la son d’haver-se llevat més d’hora: ja ara que m’havia acostumat a allargar el son.

Tornar. I un apunt al bloc, que està molt abandonat.

Quina mandra… haurem d’agafar el ritme!

L’últim dia abans de vacances sol ser tot el contrari del què ens espera a partir de la jornada següent.

Hi ha pressa; molta pressa. Hi ha coses pendents; moltes coses pendents. I en quedaran, encara, de ben segur. Hi ha gent a qui li has d’explicar; hi ha plans per fer; hi ha…

Bé, hi ha de tot; pràcticament com cada dia, però amb més pressió.

Això si: el bloc no se’n va de vacances amb mi. Ell es queda aqui, obert, perquè el llegiu. No sé si hi publicaré o no. Espero que no; seria bona senyal. Però com a mínim quedarà obert.

Fins el dia… 18 d’agost! [esperem poder fer 3 setmanes sense sobresalts!]

Sorprès, veig al web de Telefónica que la cobertura d’Imagenio s’ha ampliat a diverses zones de Girona.

La Bisbal d’Empordà, Llagostera, Ribes de Freser.

I jo, a Girona ciutat, i el millor que m’ofereixen és un Dúo de 3Mbps.

Com a mínim m’ha servit per fer una aportació curta. Perquè segueixo sorprès. Soc un il·lús.

Aprofito que em queda espai: Algú, a qui anomenarem en clau “Simó”, va anar divendres a un Beers & Blocs a Girona, mentre jo estava embolicat traslladant webs. Pel què m’ha dit, va fer fotos.

Foto: lgvir a Flickr

Aquest cap de setmana hem estat, al Grup Nació Digital, de “mudances digitals”. Un canvi de domicili (per entendre’ns, entre un estudi i un pis gran del mateix edifici) que no ha tingut grans incidències; però si que s’havia de seguir per si un cas.

Al final, això d’estar tot el cap de setmana davant de l’ordinador ha donat els seus fruits: no m’agradaria pas estar-hi cada cap de setmana; però hem arribat a dilluns al matí amb tots els diaris del Grup funcionant en el nou servidor i sense massa problemes, fora d’alguna contrasenya de correu que calia canviar, i d’algun detall d’última hora.

I, a més, no hem hagut de “tancar” els diaris: els lectors no hauran notat que es feia el canvi, excepte per petits “detalls” que es podien detectar a simple vista als diaris, i que ens servien per poder veure ràpidament si el canvi estava enllestit o no.

En qualsevol cas, ja podem passar pàgina. Els bits i bytes del nou servidor ja ens han donat la benvinguda i ara ens preparen l’esmorzar.

Mentre ho fan, aprofito per agraïr a Saül Gordillo la cita de l’article d’aquest cap de setmana a Nació Digital. (enllaç).

He provat, en alguna ocasió, programes que permeten connectar a diversos serveis de missatgeria instantània alhora. Però sempre, o gairebé sempre, he considerat que m’estava embolicant encara més.

Així que tornava al mètode de sempre. El Messenger per la gran majoria d’amics i clients. El Twitter (via thwirl) per seguir retransmissions i veure apunts interessants de gent interessant. El Facebook per parlar amb altra gent, que, a més, publica àlbums de fotos prou divertits i… sort que no són públics! :D. Google Talk per parlar amb companys de STIC.CAT. I ara, la reincorporació més recent, l’Skype.

“No tens Skype, tu?” em va preguntar algú a qui anomenarem, en clau “Simó”.

“No”, vaig respondre. Però ara me l’instal·lo.

Era, en el fons, una reinstal·lació: ja l’havia tingut, molt temps enrere, i ell solet recordava (sort, perquè jo no) l’usuari i la clau. I el nom que hi tenia posat l’últim dia que el vaig utilitzar; fa més d’un any.

Ara, de cop, sento sorolls. Se m’obren finestres. Em surten notificacions. Quin embolic! Llavors torno a caure en la temptació de descarregar un Pidgin o similars per agrupar tots els clients de missatgeria en un de sol…

Però no ho cobreixen tot. Sempre falta el Twitter; el Facebook o poder fer videoconferències amb els companys de Messenger. I l’enviament d’arxius, gran problema.

Resultat: he de tornar a desinstal·lar l’aplicació, i tornar a buscar les altres. Reinstal·lar-les, amb els canvis que han patit durant el temps que no les he fet servir, i tornar a configurar, una per una, que no vull finestretes que m’avisin de res, ni sorollets: jo només vull tranquilitat, i una finestra on buscar gent amb qui hagi de contactar amb certa urgència.

Al final, me n’aniré a comprar segells a l’engròs i els enviaré cartes per correu postal… perquè algú de vosaltres sap si [encara] existeix el correu de tota la vida, amb sobres, papers i fulls escrits a bolígraf?

El País: «La asociación stic.cat organiza los primeros premios de blogs en catalán».

El diari espanyol El País va entrevistar Trina Milán, la presidenta de STIC.cat. I n’ha publicat una entrevista, de manera que els Premis Blocs Catalunya han tingut ja el primer ressò important a nivell estatal, després que Europa Press (Català) divulgués la nota sobre la reunió amb Benach, que va passar també per Yahoo! News, entre d’altres serveis que publiquen notes en català.

Evidentment, però, el cas que ens ocupa ara se m’escapa, perquè de ben segur que hi ha “política” pel mig. Perquè El País és un diari espanyol. I els premis són pels blocs en català. I a El País han destacat una frase de la Trina, que dins del context és certa, però que escrita sola és molt contundent.

“La posición del catalán está sobredimensionada respecto a su peso como lengua en el mundo“, diu la Trina. Car és ben cert, això no s’hauria de destacar per si sol fent referència a una comunitat lingüística activa: es tracta de la integració a les noves tecnologies, l’entrada a internet: tenim els mateixos problemes que tenen en molts altres racons de l’Estat espanyol, tenim les mateixes operadores, i tenim els mateixos preus; però en canvi, malgrat els problemes, fem ús de la tecnologia, cada cop més.

En tot cas, ara els d’El País estan d’actualitat per les meves contrades, per una notícia intitulada “Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar”, que l’alcalde de Vic, per al·lusions (es farà a Vic i Reus, i és un pla de millora de l’educació per a tots, i no pas una segregació racista!) ha respost qualificant el titular de «barbaritat i irresponsabilitat».

En tot cas, em quedo amb el fet que STIC.cat hagi aconseguit sumar suports. Suports importants, com en el cas de la Penedesfera, que ha inscrit el seu bloc als Premis Blocs Catalunya. Evidentment, el suport tant d’Ernest Benach com del Conseller Tresserras han estat vitals perquè arribés el reconeixement, potser, més mediàtic.

En tot cas, ara tenim grans reptes per davant. I caldrà treballar de valent per assolir-los!

Fotos per Albert Simó. Per ordre, el tren Girona-BCN; l’entrada al Parlament; preparació de la reunió i reunió; foto de grup; i reunió posterior, amb la foto final de l’Eduard Batlle enganxat al Twitter!

Aquest dimecres 9 de juliol, amb alguns companys de l’associació STIC.CAT hem visitat el Parlament de Catalunya. En concret, anàvem a presentar els Premis Blocs Catalunya al President del Parlament Ernest Benach.

De moment, ja n’he trobat apunts en diversos blocs i mitjans:

» Premis Blocs Catalunya, la Catalunya 2.0 (Ernest Benach)

» Nota de premsa a Parlament.cat

» El bloc de l’Eduard Batlle

» Nació Digital.cat

» Bloc sense fulls (Saül Gordillo)

Pel què podreu llegir, la trobada ha estat molt positiva. De moment, puc avançar que Ernest Benach va acceptar la invitació a formar part del Jurat dels Premis Blocs Catalunya; jurat que podria tenir, segurament, altres persones d’interès en diversos àmbits, com per exemple Joan Francesc Gras, president de la Fundació puntCAT, aqui també hem convidat a formar-ne part; i que sembla força possible que pugui acceptar la proposta.

Des d’aqui agraeixo que les institucions prenguin consciència de la importància de les activitats impulsades per la mateixa societat: un element cada dia més important a la societat del coneixement.

Demà, dissabte, és 5 de juliol. Sant Miquel dels Sants. Patró de Vic. I a Vic celebren la seva festa major.

Però no publico pas aquesta entrada perquè em feliciteu: no és pas el meu sant. I si ho fos, tampoc us faria córrer: altres coses tinc al cap que celebracions religioses… sempre que no  hi hagi regals pel mig!

Recordo, però, que a Vic, si et dius Miquel, et dius Miquel dels Sants. Sigui o no sigui aquest el teu nom. Els Miquel Arcàngel (que carrincló sona, dit així; ho sento!) som un món apart. Quan vivia a Vic, cada any, m’arribava a la bústia una carta sobre la festa major, amb el programa d’actes i una targeta de l’alcalde signada per ell mateix (i parlo de quan l’alcalde era el senyor Pere Girbau; i d’això ja fa molt de temps: només em va felicitar Jacint Codina en unes quantes ocasions).

D’això, ara, se’n diria publicitat no desitjada? Spam? Farien posar en fila tots els Miquels dels Sants a la porta de l’Ajuntament per signar la sol·licitud de recepció del programa d’actes i la felicitació? Alguna Miquela es queixaria si no ho rep? Els Antonis i Joseps demandarien l’Ajuntament per injúries? (qualsevol similitud en referència a la SGAE en aquest bloc és pura casualitat).

Ironies a part, a tots els vigatans i vigatanes, osonencs i osonenques (d’Osona, que no “de l’Osona“!!), els desitjo una bona festa major. I a aquells que, com jo, “celebreu” (si és que n’hi podem dir així: “celebrar un sant” és pràcticament un ”eufemisme” en una època com la nostra) el sant el 29 de setembre… recordeu que a Vic sempre sereu, en el fons, “dels Sants”. Miquel S. Us agradi o no. I, a més, tothom us felicitarà.

Us diran “és igual”, us donaran uns copets a l’espatlla i acabaran amb un contundent “felicitats igualment, tu!”.

I jo, malalt. Quins nassos.